Maqueta de "maketos"

Durant molts anys hem sentit parlar als nostres estimats polítics sobre com en va ser de modèlica la Transició de la dictadura a la democràcia. Avui en dia, per sort, pràcticament ningú es creu aquesta rondalla, i podem considerar que la majoria creu que la Transició va donar continuïtat a un franquisme “estrany”. Més que res perquè no hi va haver un trencament total amb el règim anterior.

El franquisme no va morir juntament amb el dictador Franco. Els partidaris de la continuïtat del règim franquista i tots aquells que li donaren suport d’una forma directa o implícita varen iniciar unes converses amb les forces de l’oposició, per a així construir un nou model d'Estat que es basa en imposicions.

Amb totes aquestes converses, els franquistes es varen garantir la impunitat, i d'aquesta manera no se'ls jutjarà pels crims comesos. Tot això gràcies a la Llei d’Amnistia del 1977. I no parlarem de la figura del Rei del regne, el lleó de la selva, del punt sobre la “i”. No fos cas que em multessin amb 30.000€.

Amb tot això, els grups antifranquistes renuncien a la seva estimada República i com a moneda de canvi accepten una democràcia imperfecta amb un nou sistema de “llibertats”; la legalització de partits polítics i sindicats; l'amnistia de presos polítics amb el seu retorn de l'exili.

I què més tenim?

Una Constitució que és paper mullat, perquè en certs aspectes vulnera la democràcia. Una Llei Electoral que no és igualitària i que afavoreix al bipartidisme. Un poble que no té sobirania, ni poder popular per a poder realitzar amb total tranquil·litat iniciatives legislatives populars o referèndums vinculants, sense que aquests s’hagin d’estalviar el seu pas per un Congrés o un Senat que ho censurin i/o vetin.

En aquest país se segueix honrant la memòria dels franquistes, que encara conserven honors i privilegis tals com títols honorífics, estàtues, carrers, avingudes, places dedicades a preservar la seva memòria. Sense anar més lluny, què dir del Valle de los Caídos, on encara el dictador Franco i el falangista Primo de Rivera incomprensiblement hi figuren juntament amb persones que defensaren la República en el seu moment i que van morir construint aquest gran mausoleu.

Tampoc no ens podem deixar totes aquelles persones assassinades i enterrades en fosses comunes, amb familiars desesperats que no es poden emparar en una Llei de la Memòria Històrica que no és més que una pedra en el seu ja dolgut camí.

I els nadons robats pel franquisme? Casos amb famílies separades sense saber a on preguntar.

A tots aquests fets que per descomptat ens haurien d'avergonyir com a persones humanes i com ha ciutadans, hem de sumar-hi un factor determinant, i és que a l'estat espanyol encara no s'ha il·legalitzat ni jutjat el franquisme. Vergonya ens hauria de fer veure com països infinitament més democratitzats com Alemanya, o repúbliques Llatinoamericanes com Argentina i Xile?, s’avergonyeixen profundament del seu passat i reneguen completament d’ell. A què es deu aquest fet al nostre estat?

Potser a una passivitat descarada de la política en general? o potser al fet que en el fons mai no s’ha volgut acabar de passar pàgina del tot? Cal recordar que el partit polític que governa ara mateix amb majoria absoluta MAI no ha condemnat el franquisme, que és son té els seus orígens? O que el poder polític impedeix qualsevol intent de voler fer justícia? (Si no que parlin amb el jutge Garzón)

Així doncs, el passat 6 de novembre no era un dia per celebrar res. La Constitució és l’herència d’un passat fosc. I la ciutadania i els polítics hauríem de fer un exercici col·lectiu de memòria que ens permetés condemnar-lo. Potser això seria el primer pas per avançar cap a una societat més democràtica, on es permetés als ciutadans de votar més enllà dels quatre anys, on els programes electorals no fossin enganyosos, on la corrupció política i les xarxes de finançament il·legal no es permetessin, on s’entengués que una Constitució és una llei no escrita per Déu i, per tant, modificable quan la ciutadania ho demana (no només quan els homes de negre ens hi obliguen per tal que tornem el deute abans que mantinguem la nostra sanitat o educació).

I és que no hem d'oblidar la importància dels gestos simbòlics. I el nostre, ahir i avui i sempre que faci falta, és el de rebutjar la Constitució Espanyola.

-El moviment es demostra caminant. - Diògenes de Sínope