El passat dia 20 de desembre el Partit Popular va aprovar els canvis en la llei de l'avortament, que només permet avortar les dones en cas de l'embaràs suposi un risc per la salut de la mare o si aquest és fruit d'una violació. A més a més, els metges podran decidir no practicar un avortament per qüestions polítiques o morals, ja que tenen dret a l’objecció de consciència; i les menors de 16 i 17 anys hauran de tenir el permís dels pares.
Com s’ha dit abastament en els mitjans de comunicació, aquests canvis converteixen aquesta llei en una de les més retrògrades de tota Europa. Com ja s’ha dit molt també, la violència simbòlica d’aquesta llei rau en el fet que incapacita les dones per decidir el que més els convé, per decidir sobre el propi cos i, a més a més, les redueix a la seva funció reproductora, a l’experiència de ser mare, sigui volguda o indesitjada.
Tanmateix, a efectes reals la hipocresia i la inutilitat d’aquest atac són evidents. Les dones que vulguin avortar ho continuaran fent: les que s’ho puguin permetre anant-se’n a Londres si fa falta (sovint les lleis ho tenen això, que discriminen implícitament per classe social), les que no puguin permetre-s’ho se sotmetran en alguns casos a pràctiques de dubtosa eficàcia que posaran fins i tot en perill les seves vides.
Cal, però, anar més enllà en l’anàlisi i veure el que és més preocupant: la poca resistència que una llei d’aquestes característiques desperta en el col·lectiu femení. Davant d’aquest atac, són poques les protestes a peu de carrer que s’han fet i, de les que s’han fet, són poques les que han aconseguit moure una massa considerable de gent. Com es pot entendre, això? Algunes de les claus podrien ésser les que es proposen a continuació.
En primer lloc, això ens mostra l’alienació que pateixen les dones: seguint la tendència de fa segles, les dones es construeixen sovint en alteritat, no com a subjectes actius, sinó com a objectes passius. Sigui vist aquí que el verb construir hi és intencionadament, ja que seguint Simone de Beauvoir, una no neix dona, perquè el terme dona té implicacions simbòliques i socials que van més enllà de la biologia.
En segon lloc, i com a conseqüència d’aquesta alteritat i també de l’exacerbació de la funció reproductiva de les dones, aquestes s’han vist condemnades a suportar tot o gran part del pes de la llar, de l’espai privat: del treball domèstic i del treball de cura de les persones dependents (fills, gent gran i, massa sovint, dels marits). Això ha contribuït a la seva poca participació en l’espai públic, i més concretament en l’espai polític, per no ser-los-hi el “propi”.
És necessari, doncs, tornar a despertar i valorar el feminisme com a moviment transformador que permeti a les dones conquerir l’espai polític i que les ajudi a construir-se com a subjectes actius. Aquesta presa de consciència és l’única arma que tenen les dones per lluitar contra les envestides dels règims conservadors. Les feministes organitzades tenen una gran feinada per endavant i hauran de invertir grans dosis d’energia en fer pedagogia i contestació en tots els àmbits possibles: en les relacions personals, en l’espai privat, en l’espai públic, al carrer.
I encara més: el feminisme no és un moviment social únicament de les dones i per les dones, és un moviment imprescindible per la transformació social com ho són els dels obrers o els antiracistes. El feminisme aporta les eines d’anàlisi necessàries per entendre com avançar cap a noves concepcions de les identitats, dels propis cossos, de les reparticions del treball o dels usos que fem del temps, com avançar cap a una societat que aporti més benestar a les persones i que sigui més justa. La lluita contra aquesta llei de l'avortament és una gran oportunitat per continuar amb el llegat de les grans lluites feministes.
